Gris

Camines i camines... Mires al terra... Asfalt, gris, totalment gris, algun xiclet enganxat, un paper... Però gris. Segueixes caminant i mires el cel. La predicció havia dit que faria sol però no, s’equivocava, està tapat també per uns núvols grisos. Porta tot el dia igual, llampeguejant i sense cap clariana per on entri la llum així que tot i ser les quatre de la tarda sembla que siguin les nou del vespre. Segueixes caminant. Vas cap a la boca del metro per anar al centre quan comença a ploure, plou moltíssim, sembla que en qualsevol moment la ciutat quedarà inundada, i tu no portes paraigües així que comences a córrer. Arribes. T’aixoplugues dins el túnel i comences a caminar, treus el bitllet, el passes per la màquina i ja ets a l’andana. Mentre esperes veus una parella a l’altra banda... discuteixen, te’ls quedes mirant i penses que perquè ho fan, podrien ser feliços però no ho són... però tu tampoc n’ets el millor exemple. Van passant les parades. Una, dues, tres... a la quarta baixes. El viatge ha estat avorrit. Surts del metro i segueix plovent. Camines en direcció al mar encara que tal com plou no pots veure més de deu metres davant teu. Ja no corres, ja has vist que et queda massa tros caminant com per poder pensar que no arribaràs xop. I clar, acabes ben mullat, però per sort no fa fred. Per fi arribes a la cafeteria on has quedat amb un amic per xerrar dels vells temps. Comenceu a xerrar del passat, de coses de quan éreu dos adolescents, del que fèieu amb la banda, del que se n’ha fet dels altres... Ara parleu del present, de com us van les coses, però clar, no li explicaràs com et sents veritablement, així que amb un somriure prefereixes explicar-li les coses que ell espera, que tot et va bé, que ets feliç i que no tens cap problema. Aguantes les llàgrimes perquè tu saps que no és veritat i qualsevol que et conegués podria veure que els teus ulls blaus ara semblen grisos, són grisos, la llum se’ls hi ha apagat. Passes així dues hores i quart fins que li dius que has de tornar, que has d’anar a fer uns encàrrecs. No és veritat, però t’has cansat d’estar falsejant una cara que no és la que sents. Us acomiadeu. Un cop al carrer segueix plovent i per fi pots plorar, total, ningú se n’adona, l’aigua de la pluja ja t’ha tornat a mullar la cara. Comences a fer el camí cap al metro altre cop, aquesta vegada a l’inversa. Tornes a baixar a l’andana i com que ja no plou et veus obligat a parar de plorar, tampoc vols que et vegin així. Torna a ser un viatge avorrit. Arribes a la parada de casa teva i al sortir al carrer t’endus una sorpresa al veure que ha parat de ploure. Ni que t’importés. Però ara si, t’ha semblat sentir alguna cosa que es movia a la teva butxaca, el mòbil. El treus i veus que és un missatge, el llegeixes no un cop sinó un munt. Mires al cel i veus que el sol brilla amb força, hi ha un arc de Sant Martí. Vermell, taronja, groc, verd i lila. Et quedes parat, en falta un, de normal en són sis... Segueixes mirant. Te n’adones que al teu costat en una tenda tenen un mirall a l’aparador i et mires per veure quina cara fas. Hi veus un somriure, però el que més et sobte no és això sinó que ja has trobat el color que faltava, el blau.